Quan parlem de paradigmes de recerca, ens passa sovint com al protagonista de l’obra de Molière quan se sorprenia del fet que durant tota la seva vida hagués parlat “en prosa” sense saber-ho. D’igual manera, sempre que desenvolupem una investigació ho estem fent des d’un paradigma de recerca encara que no en siguem conscients. Ignorar aquest fet, pot ser font d’errors i i d’inconsistències. És per aquest motiu, que cal conèixer i enunciar el paradigma on inscriurem la nostra recerca abans d’elaborar el nostre disseny d’investigació. Fer-ho d’aquesta manera constitueix no només un exercici d’honestedat científica, sinó també una guia per afrontar les diferents decisions metodològiques que haurem de prendre en el curs del nostre procés d’investigació i que hauran de ser consistents amb la nostra elecció paradigmàtica.
Què és un paradigma de recerca? I quants n’hi ha?
Un paradigma és un conjunt de creences acceptat pels membres d’una determinada comunitat científica que acaba delimitant què pot constituir un problema d’investigació i com pot afrontar-se científicament la seva resolució. Així doncs, hi ha problemes científics que tenen sentit dins d’un determinat paradigma, poden no tenir-lo en un altre, de manera que podem entendre un paradigma també com una visió del món, una pauta de lectura que precedeix a l’elaboració de teoria.
El concepte de paradigma és deutor de l’obra de Thomas Kuhn, un historiador i sociòleg de la ciència que va revolucionar el camp de la sociologia del coneixement amb la publicació de l’Estructura de les revolucions científiques (1962). Per a Kuhn, a diferència dels autors precedents, la ciència no avançava de forma lineal, sinó a través de salts on s’alternaven períodes de “ciència normal” amb “períodes revolucionaris”, en que el paradigma científic dominant entra en crisi i apareixen noves alternatives per a substituir-lo.
El problema que ens trobem és que a diferència de les ciències naturals, les bases consensuals sobre les quals es construeixen els paradigmes són menors, i dins un mateix camp disciplinar poden conviure diferents paradigmes: la teoria de l’elecció racional, el racionalisme, el conductisme,… Aquesta pluralitat de paradigmes és el que ha portat a diferents autors a defensar el caràcter multiparadigmàtic de les ciències socials.
Cada camp disciplinar té els seus paradigmes substantius (p.ex. el keynesianisme i l’escola neoclàssica en economia; el cognitivisme i el conductisme en psicologia,…) Tanmateix, quan parlem d’investigació social, farem referència als paradigmes de recerca, entesos com un conjunt de creences bàsiques acceptades per la comunitat científica que estableixen uns supòsits bàsics sobre la realitat que volem conèixer (ontologia), la naturalesa del propi coneixement (epistemologia) i com podem arribar a conèixer aquesta realitat (metodologia). És a dir, a diferència dels paradigmes substantius que se centren més en el què coneixem, els paradigmes de recerca estan sobretot orientats al com coneixem.
[Tanmateix, és precís assenyalar que existeix una certa concordança entre paradigmes substantius i paradigmes de recerca, de manera que el paradigma de la teoria de l’elecció racional s’associa més als paradigmes de recerca positivistes i post-positivistes; mentre les teories del discurs s’associen més a la teoria crítica o el socio-construccionisme.]
Durant un cert període de temps, es va considerar el paradigma positivista com a sinònim del mètode científic, tanmateix avui existeix un cert consens que la investigació social és multiparadigmàtica. Malgrat això, no existeix un acord sobre quants paradigmes de recerca existeixen. Alguns autors indiquen que són tres: el positivista, l’interpretatiu i el dialògic, mentre altres arriben a identificar-ne fins a set.
Sigui quin sigui el nombre de paradigmes acceptats, podem afirmar que existeix un cert contínuum que va des de les interpretacions més positivistes de la ciència, aquelles basades en el realisme ontològic, que estableixen una separació rígida entre subjecte i objecte d’investigació i que utilitzen mètodes experimentals, fins aquelles més socio-construccionistes per les quals la realitat social és construïda, no podem establir una diferenciació clara entre subjecte i objecte, i s’aposta més per mètodes qualitatius i interpretatius. Enmig d’aquests dos extrems, podem fer totes aquelles divisions que considerem convenients.
A efectes didàctics seguiré la classificació quatripartita elaborada per Guba i Lincoln que distingeix entre: positivisme, post-positivisme, teoria crítica i socio-construccionisme.
[Malgrat el terme originalment emprat és constructivisme, la denominació construccionisme o socio-construccionisme sembla més adequada, perquè l’ús de constructivisme pot portar a confusió amb la corrent psicològica desenvolupada per Piaget sota el mateix nom.]
Taula 1: Paradigmes de recerca segons la classificació de Guba & Lincoln
| Positivisme | Post-positivisme | Teoria Crítica | Construccionisme | |
| Ontologia | realisme ingenu
realitat “real” però aprehensible |
realisme crític
realitat però aprehensible només de forma probabilística i imperfecta |
realisme històric
realitat virtual modelada por valors socials, econòmics, ètnics i de gènere; cristal·litzats al llarg del temps |
relativisme
realitats construïdes locals i específicament |
| Epistemologia | Dualista/ objectivista: Les descobertes científiques són reals |
Dualista/ objectivista modificada;
tradició crítica /comunitat; les descobertes possiblement siguin veritat |
Transaccional
subjectivista Les descobertes científiques són mediades pels valors |
transaccional
subjectivista Les descobertes científiques són creades en el procés de recerca |
| Metodologia | Experimental/
manipulativa verificació d’hipòtesis mètodes quantitatius |
Experimental/ manipulativa modificada multiplicitat crítica; falsació de hipòtesi pot incloure també mètodes qualitatius |
Dialògica/
Dialèctica |
Hermenèutica/
Dialèctica |
Adaptat de Denzin& Lincoln (1994) Handbook of Qualitative Research. Thousand Oaks, Ca, SAGE
D’acord amb aquesta distinció, podem distingir entre quatre grans paradigmes de recerca: el positivisme, el post-positivisme, la teoria crítica i el construccionisme que presenten diferències substantives en relació a la seva vessant ontològica, epistemològica i metodològica.
El positivisme correspondria al model científic clàssic que postula un realisme ingenu (la realitat existeix independentment de nosaltres i podem arribar a conèixer-la establint les lleis que regeixen el seu funcionament). Parteix d’una epistemologia dualista que diferencia clarament els rols i posicions d’investigador/da i investigat/da i utilitza preferentment mètodes experimentals basats en dissenys quantitatius orientats a verificar les hipòtesis a través de la manipulació de la variable independent a través del disseny d’un experiment o l’anàlisi d’una enquesta.
El post-positivisme postula un realisme crític (la realitat existeix independentment de nosaltres però només podem conèixer-la de forma aproximada establint un cert grau de certesa. S’abandona el dualisme anterior, però roman l’idea d’assolir una certa objectivitat que ara quedarà en mans de la tradició crítica (els coneixements preexistents) i la comunitat crítica (els editors/es, àrbitres i altres col·legues professionals). Les orientacions metodològiques inclouen els mètodes experimentals quantitatius, però també poden incloure alguns mètodes qualitatius com la teoria fonamentada.
La teoria crítica postula, en canvi, un realisme històric a través del qual la realitat és construïda històricament a través de la confluència de diferents factors històrics, polítics i socials. Es considera que subjecte i objecte estan vinculats interactivament i requereixen un diàleg entre investigador/a i investigat (transaccionalitat). Així mateix, es considera que els valors del recercador/a acaben influint en la recerca. Metodològicament s’opta per mètodes dialògics i dialèctics, obrint la porta a metodologies participatives com la IAP (Investigació Acció Participativa).
Finalment, el socio-construccionisme parteix d’una ontologia relativista, segons la qual la realitat és una construcció social que es produeix dins d’un determinat context local i específic. Així mateix, es considera que les descobertes científiques no són “trobades” sinó “creades” en el propi procés a través del diàleg entre recercador/a i recercat/da. Per acabar, el coneixement d’aquesta realitat múltiple es realitza a partir de tècniques que tenen en el seu fos el llenguatge i que tenen com a objectiu comprendre el procés de construcció social de diferents realitats, per exemple, a través de l’anàlisi del discurs.
Sigui quin sigui aquell paradigma pel qual optem, és important que mantinguem una coherència en el seu desenvolupament. En aquest sentit, si optem per un paradigma positivista no tindria sentit per exemple que ens plantegem com a tècnica l’anàlisi crítica del discurs, en canvi si ho fem per un paradigma sòcio-construccionista, tampoc tindria sentit proposar-nos verificar una hipòtesi.
En aquest apunt, hem vist quins són els principals paradigmes de recerca utilitzats en la investigació social. No obstant això, cal assenyalar que en els darrers anys ha crescut amb força el camp de l’epistemologia i la metodologia feministes que ha donat lloc a diferents enfocaments epistemològics i metodològics que abordarem amb major profunditat en un apunt posterior.
