El camí cap a la producció de coneixement científic opera sovint en una doble direcció: d’una banda, a través de la conceptualització que és el procés que va de l’evidència empírica a la formació dels constructes teòrics que anomenem conceptes, tal i com hem vist en l’apunt dedicat a l’elaboració del marc teòric, i de l’altra cap l’operacionalització, que consisteix en transformar aquests conceptes de manera que podem operar amb ells en una recerca empírica.
Per fer possible l’operacionalització és necessari construir una definició operacional del concepte: que consisteix a definir-lo de tal manera que aquest pugui ser traduït empíricament. A diferència d’altres camps científics com la física on existeixen definicions operacionals àmpliament consensuades dels conceptes emprats (p.ex. velocitat, massa, acceleració), aquest no és el cas de ciències polítiques, on trobem pocs conceptes pels quals trobem una única definició operacional. Aquesta fet és conseqüència tant de la multiplicitat de paradigmes dins la disciplina, com del fet que l’elaboració teòrica en ciència política difícilment pot sostraure’s del debat normatiu. Penseu una mica en alguns dels conceptes com democràcia, desenvolupament, cultura política, equitat de gènere,… i comprovareu que existeixen múltiples definicions d’aquests, i per tant diferents maneres de transformar-los en variables o mesures empíriques. És per aquest motiu, que una bona definició operacional en ciència política requereix que feu sempre una revisió de la literatura a fi de comprendre com la disciplina ha abordat aquest concepte, i una presa de decisions on s’argumenti de forma fonamentada quina serà la definició operacional adoptada.
Sovint, quan es parla d’operacionalització de conceptes es fa referència a la metodologia de recerca quantitativa, en tant es redueix el procés d’operacionalització com la transformació del concepte a variables que puguin ser mesurades mitjançant indicadors o índexs. Tanmateix, la recerca qualitativa, i molt especialment la comparativa, també necessita un procés de transformació dels conceptes per poder operar amb ells. Imaginem que ens interessa fer una recerca comparativa entre diferents països d’Amèrica Llatina per analitzar el diferent rendiment institucional que s’observa entre sistemes presidencialistes i semi-presidencialistes. Més enllà del debat teòric sobre el presidencialisme a Amèrica Llatina, que formarà part integrant de la nostra recerca, caldrà que oferim una definició operacionalment clara que ens permeti classificar els diferents sistemes polítics llatinoamericans entre presidencialistes i semipresidencialistes, igualment haurem d’operacionalitzar –el que pot ser encara més complex- què entenem per rendiment institucional. Així doncs, en la majoria de casos, la definició operacional formarà part del disseny de recerca i es realitzarà abans del treball de camp. No obstant això, hi ha recerques exploratòries on aquesta definició pot ser també el resultat final de la nostra investigació. Pensem en una recerca que té per objectiu construir una definició sobre semi-presidencialisme diferent de les existents a través d’entrevistes a persones expertes i l’anàlisi documental.
Com operacionalitzem?
A l’hora d’operacionalitzar un concepte, tenim dues possibilitats. D’una banda, podem escollir una definició operacional que ja hagi estat prèviament formulada per un autor/a o organisme internacional reconegut, per exemple, si fem un estudi sobre sistemes de partits podem emprar la categorització de Sartori que diferencia entre sistemes de partit únic, bipartidistes (on la competència es dóna sobretot entre dos partits) i multipartidistes (distingint entre moderat i extrem). En canvi, quan no disposem d’una definició que satisfaci els nostres objectius de recerca, ens correspondrà a nosaltres elaborar la definició operacional del concepte.
En alguns casos, aquest procés pot ser efectuat de manera bastant directa, per exemple quan escollim un determinat indicador que representi el concepte que volem emprar. Així, si ens interessa operacionalitzar l’evolució del creixement econòmic d’un país, podem considerar suficient a efectes dels nostres objectius, escollir la variació percentual interannual del seu PIB (Producte Interior Brut); en canvi, trobarem molts altres casos en què un únic indicador no és suficient per reflectir un determinat concepte. Aleshores, haurem de recórrer a indicadors sintètics o índexs construïts en base a altres indicadors [En un futur apunt treballarem la diferència entre índex, indicadors i escales]. Per exemple, si ens interessa estudiar el desenvolupament humà d’un país, tenim arguments per pensar que la variació del PIB pot ser un indicador deficient, ja que un elevat creixement econòmic pot amagar situacions de forta desigualtat social, iniquitat de gènere i limitacions a la participació política que són incompatibles amb el concepte de desenvolupament humà. En quest sentit, podríem optar per treballar amb l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) o amb l’Índex de Desigualtat de Gènere desenvolupats pel PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) i que possiblement reflecteixin millor el concepte de desenvolupament humà que el PIB. Finalment, pot ser que els índexs o indicadors de que disposem no siguin suficients per cobrir les necessitats de la nostra recerca, i que siguem nosaltres qui haguem de construir un model d’operacionalització de les variables.
Donat que el procés d’operacionalització d’un concepte pot ser extraordinàriament complex; en aquest apunt em centraré únicament en explicar quins són els seus fonaments bàsics adaptats a les necessitats d’un treball de grau. Tanmateix, és aconsellable que pels vostres TFGs us baseu en definicions operacionals que ja estiguin establertes, o que adapteu les definicions operacionals existents a les necessitats de la vostra recerca, abans d’iniciar un procés complex d’operacionalització que requereix un coneixement profund de les tècniques qualitatives i quantitatives implicades.
El procés d’operacionalització consisteix a descompondre el concepte en diferents dimensions, el que anomenarem dimensionalització, les quals es poden arribar a descompondre en components per arribar aixi als indicadors que seran les evidències empíriques que recollirem en el nostres qüestionaris, les nostres entrevistes o que recopilarem en l’anàlisi de dades secundàries.
Es tracta doncs d’un procés analític de descomposició del concepte que pot ser elaborat de forma deductiva (del concepte als indicadors) o inductiva (dels indicadors al concepte). En el primer cas, som nosaltres qui anem descomponent el concepte inicial en diferents dimensions les quals associarem a diferents indicadors. En canvi, en una recerca inductiva disposarem de diferents indicadors que agruparem en components i dimensions per arribar al concepte. L’operacionalització inductiva és el model que segueixen algunes recerques qualitatives i les recerques quantitatives basades en l’anàlisi de dades secundàries (per, exemple quan treballem amb microdades de l’enquesta del CIS o amb indicadors socioeconòmics). En aquests casos, els indicadors ja ens venen donats i ens correspon a nosaltres fer l’exercici de construcció de dimensions entre aquests i el concepte que volem observar orientat per la nostra elaboració teòrica. Aquest és el model que s’utilitza també en molts anàlisis basats en Big Data.
Podem entendre el procés d’operacionalització deductiva com un procés de descomposició analítica del concepte que ens permet anar baixant per l’escala d’abstracció fins arribar a l’evidència empírica. En el cas d’una recerca quantitativa, aquest procés de descomposició finalitzarà quan haguem arribat a descompondre el nostre concepte en un conjunt d’indicadors observables, que poden ser ítems en un qüestionari, indicadors socioeconòmics, i que estaran agrupats en dimensions o components. En canvi, en una recerca qualitativa, per la seva naturalesa interpretativa, sovint ens quedem a nivell de component que acostumen a trobar el seu reflex en les preguntes que incorporarem al qüestionari, els elements que poden conformar la nostra pauta d’observació, o el nostre llibre de codis en el cas que utilitzem un sistema de codificació deductiu.
Finalment, cal distingir entre conceptes unidimensionals, també anomenats simples, com el suport electoral que té una única dimensió (l’electoral) i un únic indicador (el nombre de vots recollits per un determinat partit) i conceptes multidimensionals, que contenen múltiples dimensions i múltiples indicadors, com per exemple l’exclusió social que pot tenir diferents dimensions (econòmica, relacional, política,…) i cadascuna d’ella es pot descompondre amb múltiples indicadors (renda familiar, anys d’escolarització,…). Tanmateix, com hem dit abans, en el cas de TFGs intentarem treballar amb definicions operacionals més simples, en tant aquesta simplicitat ens serà de molta utilitat pel procés de formulació d’hipòtesis que veurem en el proper apunt.
Bibliografia:
Quivy, Raymond & Van Campenhoudt, Luc (1997) “La construcció del model d’anàlisi” (pàg. 106-149) A Manual de recerca en Ciències Socials. Barcelona: Herder
